Foix De Sarrià. (Font: Pinterest)

Amagatall i pastisseria: El Foix de Sarrià

/
100 views

Per Minerva Ganivet Hernández

Carrer Major de Sarrià, 55. Aquestes són les coordenades del lloc on el circumstant barrejarà olors i veus, doncs els dolços de la pastisseria que es troba en aquesta localització relaten i evoquen milers d’històries amb el seu ensucrat aroma.

Però hi ha una veu que resona sobre totes les altres, un xiuxiueig que, tot i provenir dels estants de pastissos, ve de molt lluny. I aquesta veu, que t’explica secrets d’amagat, amaga, com van fer en un temps llunyà les vitrines de pastes de té, la història d’un poeta que per tal de dir el que per por la gent callava, s’havia de fer passar per pastisser. Amb la finalitat de continuar amb l’estirp d’aquest poeta relataré la seva història, dient allò que les coses no callen, però que la gent té por a dir que sent.

En aquell temps, (molt llunyà si un fa per recordar-lo, molt proper quan un es troba entre els pastissos) el pastisser Josep Foix Riera i la seva dona Paulina Mas Rubirat regentaven una pastisseria que havien obert feia pocs anys. Pares de dos filles i un fill no s’imaginaven que cap d’ells es dedicaria al món del sucre el dia de demà: les noies feien la seva vida, i el noi es passava els dies i les nits llegint allà on es trobés. Ara bé, el temps els provaria errats, doncs el baró, Josep Vicenç Foix, com a escriptor i polític en temps d’empresonament d’idees, va haver d’amagar-se dels carcellers de ments. I no hi ha lloc que li agradi més al cervell, per a la seva activitat física, que el món del dolç: la pastisseria.

Ruta dels Emblemàtics. Foix de Sarrià - YouTube
La pastisseria Foix de Sarrià. Font: FICCcat.

Josep V. Foix no va fer pastissos, però sí que va saber animar el negoci i ser un gran defensor dels seus confits com a reis de qualsevol taula a l’hora de les postres. L’ajuda era recíproca, perquè mentre Foix feia que viatgessin de la pastisseria a milers de cases i festes, pastissos i brioixeria el traslladaven a milers de llocs que li eren d’inspiració per als seus poemes, com és el cas dels següents:

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 
Em veig sovint per fosques solituds, 
En prats ignots i munts de llicorella 
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
 
I dic: On só? Per quina terra vella, 
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 
Deleges foll? Vers quina meravella 
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

A l’esquerra, el pastís “Misteri” del Foix de Sarrià (Facebook)

La primera part del poema va sorgir pel pastís amb el nom de “Misteri”, i és que, tot mirant-lo, en Josep es va preguntar quin era el misteri més gran seu, i que mai havia estat resolt: ¿Qui era ell mateix? ¿D’on venia i a on anava? I és que semblen respostes molt fàcils, tothom tendeix a respondre qui és amb el seu nom, d’on ve amb el dels seus pares, i on va amb el nom del lloc on s’està dirigint. Però tot no són més que noms, darrere d’ells s’amaga l’essència de les coses, que és molt difícil de descobrir i de trobar.

Però el detectiu de més renom, expert en la resolució de misteris de l’essència, és la poesia. Foix, com a client habitual, va comptar amb ella també per a aquest cas, i, entre cullerades de Sacher, va arribar a la resposta:

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge 
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: 
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
 
O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On ja vaguí, i, de Déu, el parany 
Per heure’m tot. O del diable engany.

-J.V Foix – Sol i de Dol

A l’esquerra el pastís “Sacher” del Foix de Sarrià (Facebook)

A vegades, en dies de pluja, al Foix la botiga se li feia ben petita, sobretot quan tenia ganes de veure món i viatjar, però no podia deixar-se veure. Sortir del seu amagatall. Però, gràcies a la companyia fidel de la seva imaginació, aconseguia viatjar ben lluny mentre despatxava els pastissos: Liceu, Sinfonía i Montserrat Caballé.

Pastís “Sinfonía” del Foix de Sarrià
Pastís “Liceu” del Foix de Sarrià
Pastís “Montserrat Caballé” del Foix de Sarrià

Llavors li semblava sentir la veu de l’artista que batejava el pastís, i els instruments de la simfonia que li acompanyaven en una nit al Liceu. Aleshores ballava entre mostradors i vitrines, sentint-se l’únic habitant d’una illa dolça i paradisíaca, i quan acabava la cançó aprofitava per escriure:

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

A l’esquerra, una peça de xocolata del Foix de Sarrià (Facebook)

Però de cop i volta, obria els ulls, i ja no hi havia rastre d’aquella illa on havia ballat tan feliç i lluny de tot. Tot havia sigut el somni d’un despert. Només semblaven romandre com a testimonis d’aquell viatge, les petxines de xocolata.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
-J.V Foix- “És quan dormo que hi veig clar”

A l’ esquerra “Petxines de xocolata” del Foix de Sarrià (Barcelona Singular)

A vegades, el dolç més senzill era capaç de portar-li les reminiscències més tendres de les etapes més belles de la vida, com las que es passen al poble durant la infantesa. Així, mastegant xocolata, escrivia coses com aquesta:

Sé un poble lluny de Provença

Sé un poble lluny de Provença
Blanc de pètals de matí,
No hi ha torres de defensa
Ni contrades de remença
Sense casa ni molí.
Ni enyorança, ni temença,
Ni l’ocell en roc marí:
La vinya pertot s’agença
I en ermots en defallença
Creix el blat d’etern nodrir.
Tot és llum a l’hora tensa
Amb frescors de monestir;
Per una Alta Complaença
El sol hi lleva semença
En rostolls de bon seguir.
Tot és do, tot recompensa
I l’Extrema Coneixença
Per qui en sap trobar el camí;
A l’Alba de la Naixença
Tu i jo hi voldríem morir.
-J.V Foix -Sé un poble lluny de Provença

Font: Fundació J.V Foix

La màgia dels dolços del Foix de Sarrià també roman en què són més bons quan es comparteixen i són amfitrions de festes i celebracions de victòries del dia a dia. Això bé ho sabia en Foix, que ho descrivia d’aquesta manera:

Ho sap tothom i és profecia

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
[…]
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
-J.V Foix – Ho sap tothom i és profecia

Tots aquests poemes i històries, les xiuxiuejen al 55 del Carrer Major de Sarrià pastissos i trufes, brioixos i gelats. I si vol passar a la memòria, el vianant hi entrarà, i girant entre estants de dolços, com una baldufa, del seu dolç somni n’explicarà el relat.

Redactors juniors

close

El més recent